ELS MORTS SI ES COMPTEN

En resposta a la novel·la de Jose Maria Gironella, 'Un millón de muertos', Bartolomé Soler va escriure, 'Los muertos no se cuentan'. Però a Gaza si cal comptar-los, encara que hi hagi dificultats per saber el nombre de víctimes d'aquesta estúpida guerra. El ministeri que divulga les xifres de morts a Gaza a les mans de l'exèrcit israelià pertany a un govern controlat per Hamàs. El bloqueig informatiu imposat per Israel impedeix comptar amb fonts alternatives que contrastin el recompte fet per la qual és, sens dubte, una de les parts del conflicte, la mateixa organització que va obrir les hostilitats amb el brutal atac del 7 d'octubre. Aquesta suma de víctimes, a més, es fa en unes condicions molt precàries, amb càlculs aproximatius de les persones que es poden haver quedat enterrades sota ruïnes. The electronic intifada difon força informació aparentment veraç, encara que com passa en tot conflicte tampoc no es pot comprovar la veracitat de les notícies que publiquen.

Són circumstàncies que, en conjunt, podrien sembrar dubtes sobre les xifres de morts facilitades per les autoritats palestines. Però això seria així si no fos per la persistència insuportable dels bombardejos, per la infinitat d'imatges de cadàvers que arriben des de les morgues habilitades a la franja i perquè organitzacions com les Nacions Unides donen credibilitat a la magnitud de la matança. ¿S'han superat els 25.000 morts des que va començar l'atac, com assegurava ahir el Ministeri de Salut? És difícil saber-ho, però, per desgràcia, fins i tot donant per fet que el recompte s'hagi fet a l'alça, no deuen ser gaires menys. 

En qualsevol cas, quants milers de morts s'han de comptabilitzar perquè la xifra es converteixi en insuportable per als mandataris que estan en condicions d'imposar un alto el foc durador? Al documental de Yung Chang This 'is not a movie', que narra les aventures de Robert Fisk, aquest famós reporter mort el 2020 (de qui La Vanguardia va publicar magnífiques cròniques) sosté que una de les lliçons que va aprendre en el seu llarg periple per les guerres del segle XX és que “hi ha alguna cosa dins nostre que troba natural la destrucció”. Ho diu mentre visita una successió de ciutats del Pròxim Orient abandonades pels seus habitants. Alguns van morir a casa seva; altres, recorda, van acabar al fons de la Mediterrània en el seu intent d'assolir Europa. Morts totes inútils que corroboren la funesta sensació del veterà reporter. Qui sap si el que és antinatural és la pau, més que la guerra.  O com deia Fuster, la veritable fi d'una guerra, no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra..