Una casa danyada per un atac aeri israelià a Deir al-Balah, Gaza, el 12 de desembre de 2023. (Omar Ashtawy/APA Images)
Fa sis mesos, vaig abandonar Gaza a contracor. Encara que era feliç a la meva nova vida a Qatar amb el meu marit, enyorava la meva llar. Avui, però, sé que no puc tornar enrere. No puc suportar veure la Gaza que una vegada vaig conèixer tal com és ara.
Vaig néixer i vaig créixer a Gaza. La vida era difícil allà, però quan em vaig mudar a Qatar, cada cop que algú em preguntava sobre la meva llar, només tenia coses bones a dir: que no hi havia lloc com la llar, que estranyava tot: les persones, les relacions, la terra , el cel.
Abans d'octubre, em vaig trobar instant el meu marit perquè ens organitzés una visita a Gaza. Vaig sentir que tenia molt més que aconseguir al lloc que em va formar. Sempre vaig voler inscriure'm en un altre curs universitari amb el Dr. Refaat Alareer. Ell havia estat el meu professor i la força guia darrere del meu estudi avançat de l'idioma anglès. També va despertar la meva passió per la literatura, en particular la poesia.
El Dr. Refaat era diferent d'altres professors. Des del principi, em vaig adonar que abordava l'ensenyament amb interès genuí i creativitat. El Dr. Refaat em va inculcar la importància de buscar, llegir i escriure sense restriccions. Durant un curs, on vam aprendre a escriure reportatges, ens va dir: “Les teves històries importen. Tu vius aquí. Saps què està passant com ningú a la terra. Llegir, escriure i narrar”.
Tràgicament, la vida del Dr. Refaat va quedar truncada. Israel el va matar a ell ia membres de la seva família en un atac aeri a principis de desembre, deixant un buit a la nostra comunitat literària. Tot i el mal de perdre'l, els seus ensenyaments perduren. Va defensar la idea que les nostres històries importen, que les narratives de les nostres vides tenen significat. Les seves paraules ressonen a la meva ment: “Llegir, escriure i narrar”.
Quan vaig sortir de Gaza, tenia insomni. Vaig haver de desplaçar-me a diferents indrets de la casa per poder dormir. Estranyava el meu dormitori a Gaza. Era el meu santuari. No obstant, el meu dormitori ja no hi és, destruït en un atac aeri israelià. Imaginar l'alegria que la meva família va experimentar en aquesta llar és dolorós, ja que mai no es podrà recrear.
Fadwa, la dona del meu oncle, era una dona que estimava profundament casa seva i família. Tot i el creixent malestar a Gaza, va declarar que mai abandonaria casa seva. No era només una connexió física la que tenia amb casa sinó espiritual. Estava amarrada a la vida que havia creat a aquella llar. Tot i això, Israel la va obligar a evacuar, com la gran majoria de la població de Gaza. Era una qüestió de supervivència. Quin moment tan punyent: ferma durant tant de temps i després obligada a abandonar el seu santuari. Aleshores va passar el que era impensable. Un franctirador israelià va disparar Fadwa al pulmó ia l'estómac al carrer al-Saftawi.
No hi havia ambulàncies que vinguessin a salvar-la, així que el meu oncle va trucar a un familiar perquè l'ajudés. Van arribar a l'hospital indonesi a Gaza en un carro tirat per un burro. La tia Fadwa era a l'hospital d'Indonèsia quan les tropes israelianes el van assetjar i atacar. Ella va morir a l'hospital. El meu oncle no era al seu costat. Va morir sola, separada de la llar que estimava.
En aquell moment vaig recordar les paraules del Dr. Refaat. "Sóc un acadèmic”, va dir. “Probablement, el més difícil que tinc a casa és un marcador [de pissarra]. Però si els israelians envaeixen, si carreguen porta a porta per massacrar-nos, faré servir aquest marcador i els llançaré als soldats israelians, fins i tot si això és l'últim que podria fer. I aquest és el sentiment de tothom. Estem indefensos. No tenim res a perdre."
La tia Fadwa és només una de les moltes persones assassinades per Israel. A la meva vida he perdut 10 més.
Deu amics. Cadascú amb ànima. Cadascú amb històries no explicades. La Universitat Islàmica de Gaza: destruïda per Israel. Cada escola de la meva infantesa: destruïda.
En aquesta convulsió, el llenç dels meus records s'està esborrant. Em toca bregar amb la realitat que Gaza està quedant reduïda a runes. Mentre contemplo una futura visita, em turmenta la incertesa. Seguiran aquí les fites de la meva infància?
Trobaré trossos de casa meva entre la runa?
Així i tot, no puc deixar de pensar en Gaza. El meu amor perdura.
Rana al-Shorbaji és professora i escriptora d'anglès.
