La ciutat on visc no està lliurant una guerra. Està sent objecte de massacres i atrocitats. Aquestes matances han esdevingut part de la nostra vida diària.
Avui escric sobre un sol dia, encara que sembla un any, tan gran és el dolor. El meu dia comença a les set del matí. És una lluita des del moment en què em desperto. Hem de buscar aigua, per beure i netejar-nos. És una cerca que cada dia es torna més esgotadora.
No importa quines paraules utilitzo per descriure la fatiga que comporta la cerca d'aigua, no n'hi ha prou. Omplim galledes, omplim ampolles, les portem a casa. Això ho repetim cada dia.
La nostra segona tasca és enfornar pa. Ens repartim la feina entre nosaltres. Un de nosaltres prepara la massa, el següent la talla a fogoses. Preparem el pa per posar-ho al foc.
No tenim combustible, per això cal cuinar a l'aire lliure sobre el foc. El fum crema la nostra pell i els nostres pulmons, ens fa plorar els ulls i ens fa mal la gola.
Això ja seria força desafiant, però també hem de patir els bombardejos israelians. Sembla que el so de les bombes israelianes mai cessa.
La por és un company constant. Treballem amb el cap cot, amb l'esperança d'evitar ser aconseguits per la metralla.
Els sons dels bombardejos vénen de totes direccions i mai sabem on caurà la propera bomba.
Treballem febrilment per acabar la nostra tasca el més ràpid possible per poder tornar a casa i alimentar els nens. Els nens tenen gana i esperen qualsevol aliment que puguem trobar.
Sovint depenem del menjar enllaunat per saciar-nos, perquè és tot el que tenim.
Aquell dia, després de dinar pa, la meva germana de 5 anys es va girar cap a la meva mare i li va dir: “Vull menjar un donut. Si us plau, fes-me'n un, encara que sigui només un”. La meva mare ens va mirar en silenci. Un dònut semblava impossible degut a l'escassetat d'aliments.
Després d'uns segons, va dir: “Farem uns donuts per als nens”. Tots sentim alegria en escoltar això. Feia un mes i mig que no menjàvem dolços, galetes ni xocolata.
Estàvem de molt bon humor quan vam reunir els subministraments i vam començar a coure. Semblava que estàvem anticipant que un geni concediria el nostre desig. La tasca de coure es va sentir més lleugera i ens vam moure ràpidament.
L'aire es va omplir d'olor de massa acabada de fer i sucre.
Gairebé havíem acabat de fornejar els donuts quan un bombardeig israelià va sacsejar els fonaments de la casa.
La pols va omplir l'aire i els nens van cridar. Ens vam reunir tots.
Després, la por realment ens va envair quan ens vam adonar que els homes estaven fora de la casa anant al supermercat. Ens vestim per anar a buscar-los. Estàvem en pànic, la por congelada a les nostres cares.
Vaguem pels carrers buscant-los.
Quan els trobem, tots ens sentim alleujats. Tornem a casa, mirant de recompondre'ns. Els nens encara volien donuts. Intentem enterrar les nostres pors i tristeses per portar-los alegria.
Vam acabar els donuts i la seva felicitat va alimentar les nostres ànimes.
Així és la vida ara a Gaza. Les coses més petites, les necessitats bàsiques de la vida, semblen ara desitjos insuperables.
Això és només una mostra del dolor que hi ha avui a Gaza, del patiment que la gent suporta cada dia.
Wajdan Abu Shammala La Intifada Electrònica 5 de gener de 2024
