Fa tres mesos la meva preocupació més gran era triar la meva carrera universitària. Em vaig asseure al meu vell escriptori i vaig escriure en una pàgina del meu quadern blau: Futur. Estava llest per planificar el meu futur.
Vaig acabar l'escola secundària al juliol. Tota la meva família s'havia reunit a casa nostra per esperar els resultats finals de la meva prova. Els resultats van ser: 99,4. Estava molt feliç.
Vaig obtenir una puntuació més alta del que creia possible. La meva mare va plorar de felicitat.
Amb una nota tan alta, vaig sentir que podia triar qualsevol especialitat a la universitat, només havia de decidir quina millor s'adaptava a mi. I malgrat rebre beques per estudiar a l'estranger, em volia quedar a Gaza.
Finalment vaig prendre una decisió i vaig triar estudiar enginyeria de programari a la Universitat de Palestina. Tenia confiança en la meva elecció. Després, a l'octubre, quan feia dues setmanes que feia estudis universitaris, Israel va llançar una guerra contra Gaza.
Ha detingut tot a la meva vida ia tota Gaza. Tot s'ha esfondrat. Les nostres universitats han estat destruïdes. No és així com em vaig imaginar el meu primer any a la universitat.
La nostra primera evacuació - El primer dia de la guerra, el 7 d'octubre, com totes les guerres que hem viscut, la meva mare va anar al mercat i es va proveir d'aliments. Blat de moro, fesols i tonyina enllaunats; pa i dolços. Va comprar molts dolços perquè menjar sucre pot inhibir lalliberament de lhormona de lestrès, el cortisol. Potser el sucre seria un alleugeriment enmig dels constants bombardejos.
Els primers tres dies de la guerra vaig viure els dies més tristos de la meva vida. Israel va matar els meus éssers estimats, va destruir la meva universitat i ens va obligar a evacuar les nostres llars o morir en atacs aeris.
El 10 d'octubre, Israel va llançar atacs aeris intensos contra el barri d'al-Karama a la ciutat de Gaza. El centre del bombardeig era a dos carrers de distància. Els avions israelians eren més sorollosos que qualsevol cosa que hagués sentit mai. Era el so de l'aniquilació.
El bombardeig va començar a les 9 del vespre i va continuar fins a les 5 del matí. La meva mare va decidir que necessitàvem evacuar.
Vam anar a casa de la meva àvia però només hi vam ser dues hores.
L'exèrcit israelià va tornar a emetre ordres d'evacuació per a aquest barri. Vam anar a casa del meu oncle. Després, el 13 d'octubre, a les 8 del matí, vam haver d'evacuar més el sud. Est va ser el començament d'una cadena interminable de patiment. No sabíem on anar.
No teníem on quedar-nos i no ens podíem comunicar amb els nostres familiars. Vam decidir anar a un refugi a Rafah, la ciutat més al sud de Gaza.
Pel camí a Rafah, un altre oncle ens va trucar i ens va dir que anéssim a Deir al-Balah, a la zona mitjana. Allà ens vam allotjar en un petit apartament amb 21 persones més. Compartim dos dormitoris, una sala d´estar i dos banys. Era com si visquéssim en un colomar congestionat.
Encara no vam poder fugir de les bombes d'Israel.
Un cop el meu oncle em va dir, mentre estava parat davant d'una finestra, que me'n mantingués allunyat en cas d'explosió.
"No tots aquests punts brillants al cel són estrelles", va dir.
Anda Ashraf Shaheen viu a Gaza.
